2014 porta el teu nom! 0:-)

31 de Desembre de 2014

Blog Marsolua - Entrada 23

El 2014 ja s'acaba. Com cada 31 de Desembre, toca fer balanç dels dies de l'any. 365 pàgines que estaven en blanc, ara ja formen part d'un capítol tancat de les nostres vides. Ha sigut un any de contrastos. 2014 sempre el recordaré com un dels millors anys de la meva vida, però.. l'últim mes ha sigut el més trist i m'ha tocat viure una d'aquelles coses per a la qual no s'està mai preparat.

M'agradaria aprofitar aquesta ocasió amb tots aquells que m'esteu llegint i donar les gràcies a vàries persones.. No em vull enrotllar massa, ja que avui sí que es pot complir allò de: "Nos daran las uvas"!

En primer lloc, vull tenir un record i donar les gràcies a la meva àvia... sobren les paraules amb tu. No hi haurà dia en la meva vida que no et tingui present, que no em recordi de tu. Has sigut un àngel durant aquests 23 anys que he pogut estar al teu costat i sé que no et separaràs MAI de mi! T'estimo moltíssim! 0:-)

Moltíssimes gràcies als millors pares del món! Tampoc trobo les paraules per dir-vos com us estimo i lo importants que sou a la meva vida! Junts, serem més forts que mai... Sou el millor exemple d'amor, lluita i entrega. M'heu ensenyat que significa la paraula ESTIMAR! Per molts anys al vostre costat :)

2014, la vida i el destí m'ha fet el millor regal del món! Jo sé que saps com t'estimo, però en aquests agraïments no podies faltar tu! Aquest any no hauria estat el mateix sense tenir-te amb mi. M'has donat motius per somriure i has estat al meu costat per eixugar-me les llàgrimes.. Has fet que molts dies ja siguin inoblidables per sempre! Ara, l'any que comença, també vull que porti el teu nom escrit! Omplirem les 365 pàgines en blanc... Gracias por todo, cariño! ♥ TQ!*

"Es canvia d'any, es canvia de somnis, es canvia d'objectius, es canvia d'aspecte. Però mai, mai es canvia d'amics". Avui m'han enviat una felicitació que deia això. Vull donar les gràcies a totes aquelles persones que aquest 2014 heu estat al meu costat! Molts ja fa anys que formeu part de la meva vida, d'altres us he conegut aquest any... però com diuen, els amics de veritat perduren sempre amb els anys!!!

Moltes gràcies a les meves nenes! Ja sabeu qui sou... i com no em vull deixar a cap, faré un comentari general per a totes! GRÀCIES pels millors moments que hem compartit, per les converses eternes, els consells... i sobretot, per estar en els moments més difícils d'aquest 2014! Us estimo molt! :D

La vida m'ha permès conèixer a grans persones gràcies al món de la interpretació... i seguiu al meu costat any rere any! Estic molt agraïda! Molta merda en tot allò que feu, ja sabeu que sempre estaré al vostre costat! Grans actors i actrius, però el més important... Grans amics que ADMIRO moltíssim :)

MOLTÍSSIMES GRÀCIES a la meva família nastiquera! A la gran majoria us he conegut aquest any, sou molt grans! El final de temporada va ser espectacular... hem viscut junts desplaçaments inoblidables i partits al Nou Estadi màgics! Però recordeu una cosa... el futbol ens deu un ascens que esperem que ens regali el 2015! Visca el Nàstic i visca la seva afició! Us estimo!

I per acabar i no deixar-me a ningú... vull donar les gràcies als amics i familiars que MAI fallen! A totes aquelles persones que ja poden passar dies i dies sense saber l'un de l'altre, però que saps que SEMPRE hi són!

GRÀCIES A TOTS per compartir aquest 2014 al meu costat! Els bons moments perdudaran per sempre! Els mals moments, amb vosaltres... han sigut més fàcils de viure. 

Brindo perquè el 2015 estigui ple d'amor i felicitat, que no falti la salut, ni el treball, però sobretot... que pugui viure'l al vostre costat! Bon any nou a tots! 

US ESTIMOOOOOOOOOOO!!!*

COPYRIGHT MARSOLUA ©

L'amor i el futbol ♥

23 de Novembre de 2014

Blog Marsolua - Entrada 22

Jugar a futbol al pati de l'escola. És el primer record que tinc al pensar en aquest esport. Era petita, però ja havia entrat a formar part de la meva vida. Tenia 11 anys i per primera vegada es van creuar aquestes dues paraules en el meu destí, dos sentiments junts, una simbiosi que avui dia encara sento: AMOR I FUTBOL! 

Onada per celebrar que el Nàstic feia play-off. Última jornada de Lliga, Nou Estadi, victòria contra la Gramanet per 3-1. Tan petita i no sabia que aquell dia el recordaria sempre. Ara han passat els anys i el 13 de Maig de 2001 s'ha convertit en un dia inoblidable de la meva vida. Qui no recorda el primer cop que visita un lloc especial? Potser mai pensaves que ho faries realitat o no t'imaginaves que en un futur signifiqués tant per a tu. Jo no sabia que el Nàstic seria tan important a la meva vida, ni que aquell camp el visitaria tan sovint. En això s'havia convertit gràcies a la meva família, m'hi havien portat per primera vegada i ja volia tornar al cap de 15 dies. Va ser llavors que em vaig enamorar d'uns colors, d'un estadi, de l'escut que em representa. Em vaig enamorar del NÀSTIC!

Sensació única. Com quan coneixes a la teva parella. Són instants que no s'obliden mai, com si quedessin gravats a la memòria de tal manera que sempre que ho recordes, sembla que no hagi passat el temps. Hi ha qui creu en l'amor a primera vista. La meva àvia diu que és més fàcil enamorar que conservar. Tan si em vaig enamorar del Nàstic al moment, com si ha sigut amb el pas del temps, el més important és que puc assegurar que l'estimo i que no el deixaré mai sol! Al cel hi tinc àngels que van veure el Nàstic al camp de l'Avinguda Catalunya. Per ells, pels que som i pels que vindran... Gràcies a la vida, al destí, a Déu i a qui hi hagi més enllà per posar-me el Nàstic en el meu camí!

Emocions. En aquestes temporades hi ha hagut moments difícils. Com en totes les relacions. Tot nastiquer o nastiquera sap que estima realment al club quan en una derrota o fins i tot en un descens de categoria, no l'abandona. Com quan algú que estimes passa per un moment complicat, llavors el deixaries de banda? Amb un equip de futbol passa el mateix... i més quan aquest club uneix a les persones. No estàs sol, ni t'hi deixaran mai. Al Nou Estadi o als desplaçaments hi vas amb els teus o sol, però et diré per experiència pròpia que hi coneixeràs a la família nastiquera!

Records. L'ascens a Primera va ser com un regal de la vida! Màgia es respirava a Tarragona quan vam pujar a Segona l'any 2001 i el 2004! Tinc ganes de tornar a veure al Nàstic a la Categoria de Plata. Tant de bo sigui aquesta temporada, que és el Centenari de la secció de futbol! Però veieu? El que us deia abans, una altra reflexió que uneix l'amor i el futbol. Només qui s'estimi el Nàstic a les derrotes i als descensos, valorarà els bons moments d'aquest club, perquè sabrà com ha patit i com li ha costat arribar fins aquí! Com en una relació de parella, les alegries compartides es viuen el doble! Els cops durs de la vida, si tens una mà que t'agafa, que no et deixa caure, si t'abraça perquè les paraules sobren o si t'eixuga les llàgrimes i et diu que no et deixarà sol, saps que això és amor!

Onze jugadors defensen l'escut. El teu cor s'accelera amb els gols del teu equip, com quan veus a la persona de qui estàs enamorat. Potser el tens al costat durant els 90 minuts del partit i no desitges altra cosa que celebrar una victòria. Potser només perquè així saps que somriurà. Això no és egoisme, és voler la seva felicitat per damunt de la teva pròpia. És amor. Amor pel teu club, felicitat per veure a qui estimes feliç. Tampoc t'importa fer quilòmetres per animar al Nàstic, ni t'importaria fer-los per estar al costat d'algú a qui vols abraçar.. l'estimes i ja està!

Sentiments. La paraula Nàstic és un sentiment. Jo he plorat amb victòries, empats i derrotes. Derrotes que han comportat un descens.. o quedar-te a les portes de pujar de categoria. Empats com el del 3 de Juny de 2006 a Xerez, que va fer que pogués veure el Nàstic a Primera. Victòries amb llàgrimes als ulls, el més bonic de ser futbolera. Amb el pas dels anys em pregunten o reflexiono del perquè segueixo estimant tant a aquest esport, el futbol, el Nàstic. Per què segueixes si has plorat molts cops per culpa d'això? Per què t'il·lusiones o somies a la vida, si potser tot no es fa realitat i pateixes? Doncs jo sempre arribo a la mateixa conclusió. Perquè si mentre ho vius ets FELIÇ... és que val la pena! És amor i futbol. És la vida... Força Nàstic! T'ESTIMO!

Marsolua*

 

Gràcies per sempre!

22 de Juny de 2014

Blog Marsolua - Entrada 21

Feliç. Encara que soni contradictori, estic orgullosa d'haver viscut una nova pàgina de la història del Nàstic. El desenllaç va ser injust, el més cruel que hi ha... però això no esborra tot el que ahir vaig aprendre de la vida. I és que no penso parlar del partit en si, ja que realment les llàgrimes no són per haver caigut, ja que vam caure amb el cap ven alt. Aquesta publicació és perquè vull que tothom sàpiga que no estem vençuts, que tot el que va passar ahir a Llagostera és el que farà que ens aixequem amb més força que mai.

No vam caure com equip, vam caure com una família quan ha d'afrontar un revés dur. És llavors quan la pinya és més forta. Com quan necessites agafar força i t'aferres com mai a la mà que et subjecta.

Vam viatjar a Llagostera, la majoria sense entrada... de fet, fins i tot l'alcalde de Tarragona i el PRESIDENT del Nàstic van situar-se a la zona dels seguidors granes. Torno a repetir-ho, del partit no parlaré, no tinc cap intensió de redactar un escrit parlant del que va passar durant els 90 minuts i els 30 de la pròrroga. Això ja ha quedat reflectit a tots els mitjans de comunicació. (En canvi a d'altres sembla que ven més dir que la humilitat té premi). Va ser injust si, però això no ens va fer caure les llàgrimes. Vaig plorar d'emoció amb el gol del Nàstic i vam celebrar el penal fallat d'ells com a "justícia divina". Però el que sí que em va fer plorar... rabia i molta tristesa, va ser que ens tractessin com a delinqüents. 

Després que l'àrbitre senyalés el final del partit, tothom va veure com el Llagostera va celebrar l'ascens, cosa lògica. El que no és tan comprensible, és el que van veure a partir d'aquí els meus propis ulls... aficionats d'aquest club (o empresa matrimonial, digui-li com vulguis), perseguint a persones de l'equip contrari per apallissar-los. Si senyors, això vam haver d'aguantar un cop acabat el partit, amb el cos encara sense reaccionar d'haver-nos quedat a les portes de Segona i veient com la nostra gent també rebia cops físics. D'aficionats contraris i dels mossos d'esquadra. Aquests últims, amb paraules textuals ho justificaven com que allò eren ordres de la "senyora" presidenta, per dir-ho finament. Però això no va quedar aquí, una vegada ens van deixar sortir d'aquella grada improvisada (més pròpia d'una bastida per al paleta que hauria de construir un camp digne de Segona), encara quedava per viure el moment que per sempre recordaré del dia d'ahir. 

Abans de tornar a pujar a l'autobús per tornar cap a Tarragona, vam decidir anar a animar a jugadors, cos tècnic i president. Ens vam apropar a un gran del nostre Nàstic que estava plorant, però no per no pujar de categoria, sinó per rebre una agressió tan covarda que evidentment no van captar les càmeres, ja que era abans de començar el partit. Estem parlant del nostre delegat de camp Josep Maria Grau, que va ser agredit pel marit de la presidenta, ja que és l'únic títol que deu tenir per dirigir als jugadors del Llagostera. Oriol Alsina, aquest personatge que ara sembla l'heroi mundial del futbol "modest" i que clar, volia rebre al Nàstic tal com estan acostumats a tractar al personal, a cops de bastó. 

L'afició del Nàstic no donàvem crèdit al que estàvem veient. Diverses ambulàncies plenes amb la nostra gent, per un moment no podia creure el que estava veient. Braços enguixats, cames plenes de blaus.. fins i tot persones que de l'estat de nervis de tot el que va rodejar el partit, va necessitar també atenció mèdica.

Però allà vam seguir una bona estona. Fins i tot, la gent estava esperant als jugadors i a tothom que necessités una abraçada en forma de passadís dels campions. (L'afició no paràvem de recordar-los que són CAMPIONS i per molta categoria que ens vulguin treure, ells són DE PRIMERA!) Els jugadors sortien amb llàgrimes als ulls, els familiars els hi donaven el que necessitaven en aquells moments.... silenci i una abraçada eterna. Això és el que va fer que no pogués aguantar més les llàgrimes, veure com la meva família nastiquera plorava per com ens havien tractat. Abraçada per un mateix sentiment, ni falta feien les paraules, tampoc sortien. Eixugar les llàgrimes de la meva gent i sentir que tenia una espatlla per a recolzar-me. Uns braços que no van deixar-me en tota l'estona i que han fet que em quedi amb tot lo positiu que vam viure.

Això no vol dir que s'hagi d'esborrar el mal tracte que hem tingut per part del Llagostera, un equip català que ens ha tractat de tal manera que fins i tot ahir, vaig sentir fàstic per aquest esport anomenat futbol. Potser alguns haurien d'aprendre d'aquestes lliçons de la vida. Perquè no ho hem d'oblidar mai, el futbol és un esport, però les persones no es valoren per l'escut que porten o pels ideals que defensen, sinó per l'educació i l'estima que et demostren...

Gràcies a totes les persones que van aconseguir que recordi sempre el dia d'ahir com una de les experiències més positives de la meva vida. Si, perquè de vegades necessitem un dia on caus, per adonar-se de les PERSONES que fan que la vida tingui un sentit. Gràcies a la meva família, als que un dia em van fer estimar tant aquest club. Gràcies als nastiquers que conec de fa temps, als que he conegut durant aquesta temporada i als que ahir vaig conèixer. 

Un dels regals més macos que m'ha fet aquest any la vida... no hem aconseguit l'ascens, no sortirem a les notícies com a guanyadors de l'eliminatòria, però he guanyat molt més del que pugui escriure amb paraules.

I gràcies a tu, que estàs llegint aquest escrit... potser et conec, potser no, però si ens uneix el Nàstic i t'ha servit tot el que he escrit per ajudar-te a aixecar el cap, doncs ja té sentit haver-ho fet.

Per acabar... us deixaré una imatge de la Marea Grana (foto de la web del Nàstic) i una cançó que no li calen ni presentacions... ara i sempre: T'ESTIMO NÀSTIC!!!

http://youtu.be/Y2dUUiWSaPE (POR TI)

Marsolua*

Jose Ros Palomares

2 de Maig de 2014

Blog Marsolua - Entrada 20 

Holaaaaaaaaaaa a tots!!! Toca actualitzar... Com ja sabeu, m'agrada fer-ho sempre en ocasions molt especials o per dedicar unes paraules a persones importants a la meva vida!

Fa anys que va néixer algú que estimo molt... i a part d'escriure-li unes paraules, es mereix que avui aquest blog vagi dedicat a ell!

PER MOOOOOOOOOOOOOOOOOOLTS ANYS, JOSE! ♥

Ara no em matis d'acord? La foto té Copyright Marsolua, el que t'haig de dir ho faig des del cor i un dia és un dia! jeje Vinga, segueix llegint i així em podràs dir si t'agrada el meu regalet! ^^

Tal dia com avui, va néixer un estel... ★ Jose Ros Palomares!  
28 anys després, un angelet bufarà tantes espelmes com aniversaris compleix! És per això que és un dia especial... quan ho facis, tanca els ulls i visualitza allò que desitges amb totes les teves forces... espero que tots els teus somnis es facin realitat! Perquè t'ho mereixes, Jose! Ets una d'aquelles persones que quan es creuen a la teva vida deixen petjada dins el cor!

El destí va voler que entressis a formar part de la meva vida... ja que a més a més compartim una passió:EL NÀSTIC! De fet, gràcies a ell ens vam conèixer! 

Aquest any està sent molt especial i una de les raons és tenir-te al meu costat! Compartint els bons moments de la vida i cuidant-me quan més ho he necessitat... és per això que avui, vull aprofitar també per donar-te les gràcies per tot el que has fet per a mi!

Ets una d'aquelles persones que no vull perdre mai, que deixaré que estiguis sempre al meu costat i que jo faré el mateix amb tu... cuidar-te!

T'estimoooooooooooooo moltíssim Jose!*
Un últim desig pel teu aniversari i per cada dia de l'any.... veus com somrius a la foto que he pujat? Doncs espero i desitjo que no la perdis mai! Que els teus llavis no s'oblidin mai de tenir aquest somriure present :)

Per acabar, pujaré una de les cançons que he conegut per culpa teva.... i que no em puc treure ja del cap... Sé que és una de les teves preferides, així que te la dedico a tu i a tots els que han llegit aquesta actualització! Lover Why de John Wesley: http://youtu.be/5z21afCJUeY Gaudiu-la! 

Moltíssimes felicitats Jose! A celebrar el teu aniversari :) Espero que t'hagi agradat aquest regalet virtual... jeje Muaaaaaaaaaaa!!!

I a tots vosaltres que heu llegit aquesta entrada tan especial... gràcies per visitar el meu blog! Una abraçada enorme!

Ens retrobem aviat,

Marsolua*