22 de Juny de 2014
Feliç. Encara que soni contradictori, estic orgullosa d'haver viscut una nova pàgina de la història del Nàstic. El desenllaç va ser injust, el més cruel que hi ha... però això no esborra tot el que ahir vaig aprendre de la vida. I és que no penso parlar del partit en si, ja que realment les llàgrimes no són per haver caigut, ja que vam caure amb el cap ven alt. Aquesta publicació és perquè vull que tothom sàpiga que no estem vençuts, que tot el que va passar ahir a Llagostera és el que farà que ens aixequem amb més força que mai.
No vam caure com equip, vam caure com una família quan ha d'afrontar un revés dur. És llavors quan la pinya és més forta. Com quan necessites agafar força i t'aferres com mai a la mà que et subjecta.
Vam viatjar a Llagostera, la majoria sense entrada... de fet, fins i tot l'alcalde de Tarragona i el PRESIDENT del Nàstic van situar-se a la zona dels seguidors granes. Torno a repetir-ho, del partit no parlaré, no tinc cap intensió de redactar un escrit parlant del que va passar durant els 90 minuts i els 30 de la pròrroga. Això ja ha quedat reflectit a tots els mitjans de comunicació. (En canvi a d'altres sembla que ven més dir que la humilitat té premi). Va ser injust si, però això no ens va fer caure les llàgrimes. Vaig plorar d'emoció amb el gol del Nàstic i vam celebrar el penal fallat d'ells com a "justícia divina". Però el que sí que em va fer plorar... rabia i molta tristesa, va ser que ens tractessin com a delinqüents.
Després que l'àrbitre senyalés el final del partit, tothom va veure com el Llagostera va celebrar l'ascens, cosa lògica. El que no és tan comprensible, és el que van veure a partir d'aquí els meus propis ulls... aficionats d'aquest club (o empresa matrimonial, digui-li com vulguis), perseguint a persones de l'equip contrari per apallissar-los. Si senyors, això vam haver d'aguantar un cop acabat el partit, amb el cos encara sense reaccionar d'haver-nos quedat a les portes de Segona i veient com la nostra gent també rebia cops físics. D'aficionats contraris i dels mossos d'esquadra. Aquests últims, amb paraules textuals ho justificaven com que allò eren ordres de la "senyora" presidenta, per dir-ho finament. Però això no va quedar aquí, una vegada ens van deixar sortir d'aquella grada improvisada (més pròpia d'una bastida per al paleta que hauria de construir un camp digne de Segona), encara quedava per viure el moment que per sempre recordaré del dia d'ahir.
Abans de tornar a pujar a l'autobús per tornar cap a Tarragona, vam decidir anar a animar a jugadors, cos tècnic i president. Ens vam apropar a un gran del nostre Nàstic que estava plorant, però no per no pujar de categoria, sinó per rebre una agressió tan covarda que evidentment no van captar les càmeres, ja que era abans de començar el partit. Estem parlant del nostre delegat de camp Josep Maria Grau, que va ser agredit pel marit de la presidenta, ja que és l'únic títol que deu tenir per dirigir als jugadors del Llagostera. Oriol Alsina, aquest personatge que ara sembla l'heroi mundial del futbol "modest" i que clar, volia rebre al Nàstic tal com estan acostumats a tractar al personal, a cops de bastó.
L'afició del Nàstic no donàvem crèdit al que estàvem veient. Diverses ambulàncies plenes amb la nostra gent, per un moment no podia creure el que estava veient. Braços enguixats, cames plenes de blaus.. fins i tot persones que de l'estat de nervis de tot el que va rodejar el partit, va necessitar també atenció mèdica.
Però allà vam seguir una bona estona. Fins i tot, la gent estava esperant als jugadors i a tothom que necessités una abraçada en forma de passadís dels campions. (L'afició no paràvem de recordar-los que són CAMPIONS i per molta categoria que ens vulguin treure, ells són DE PRIMERA!) Els jugadors sortien amb llàgrimes als ulls, els familiars els hi donaven el que necessitaven en aquells moments.... silenci i una abraçada eterna. Això és el que va fer que no pogués aguantar més les llàgrimes, veure com la meva família nastiquera plorava per com ens havien tractat. Abraçada per un mateix sentiment, ni falta feien les paraules, tampoc sortien. Eixugar les llàgrimes de la meva gent i sentir que tenia una espatlla per a recolzar-me. Uns braços que no van deixar-me en tota l'estona i que han fet que em quedi amb tot lo positiu que vam viure.
Això no vol dir que s'hagi d'esborrar el mal tracte que hem tingut per part del Llagostera, un equip català que ens ha tractat de tal manera que fins i tot ahir, vaig sentir fàstic per aquest esport anomenat futbol. Potser alguns haurien d'aprendre d'aquestes lliçons de la vida. Perquè no ho hem d'oblidar mai, el futbol és un esport, però les persones no es valoren per l'escut que porten o pels ideals que defensen, sinó per l'educació i l'estima que et demostren...
Gràcies a totes les persones que van aconseguir que recordi sempre el dia d'ahir com una de les experiències més positives de la meva vida. Si, perquè de vegades necessitem un dia on caus, per adonar-se de les PERSONES que fan que la vida tingui un sentit. Gràcies a la meva família, als que un dia em van fer estimar tant aquest club. Gràcies als nastiquers que conec de fa temps, als que he conegut durant aquesta temporada i als que ahir vaig conèixer.
Un dels regals més macos que m'ha fet aquest any la vida... no hem aconseguit l'ascens, no sortirem a les notícies com a guanyadors de l'eliminatòria, però he guanyat molt més del que pugui escriure amb paraules.
I gràcies a tu, que estàs llegint aquest escrit... potser et conec, potser no, però si ens uneix el Nàstic i t'ha servit tot el que he escrit per ajudar-te a aixecar el cap, doncs ja té sentit haver-ho fet.
Per acabar... us deixaré una imatge de la Marea Grana (foto de la web del Nàstic) i una cançó que no li calen ni presentacions... ara i sempre: T'ESTIMO NÀSTIC!!!
http://youtu.be/Y2dUUiWSaPE (POR TI)
Marsolua*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada