23 de Novembre de 2014
Blog Marsolua - Entrada 22
Jugar a futbol al pati de l'escola. És el primer record que tinc al pensar en aquest esport. Era petita, però ja havia entrat a formar part de la meva vida. Tenia 11 anys i per primera vegada es van creuar aquestes dues paraules en el meu destí, dos sentiments junts, una simbiosi que avui dia encara sento: AMOR I FUTBOL!
Onada per celebrar que el Nàstic feia play-off. Última jornada de Lliga, Nou Estadi, victòria contra la Gramanet per 3-1. Tan petita i no sabia que aquell dia el recordaria sempre. Ara han passat els anys i el 13 de Maig de 2001 s'ha convertit en un dia inoblidable de la meva vida. Qui no recorda el primer cop que visita un lloc especial? Potser mai pensaves que ho faries realitat o no t'imaginaves que en un futur signifiqués tant per a tu. Jo no sabia que el Nàstic seria tan important a la meva vida, ni que aquell camp el visitaria tan sovint. En això s'havia convertit gràcies a la meva família, m'hi havien portat per primera vegada i ja volia tornar al cap de 15 dies. Va ser llavors que em vaig enamorar d'uns colors, d'un estadi, de l'escut que em representa. Em vaig enamorar del NÀSTIC!
Sensació única. Com quan coneixes a la teva parella. Són instants que no s'obliden mai, com si quedessin gravats a la memòria de tal manera que sempre que ho recordes, sembla que no hagi passat el temps. Hi ha qui creu en l'amor a primera vista. La meva àvia diu que és més fàcil enamorar que conservar. Tan si em vaig enamorar del Nàstic al moment, com si ha sigut amb el pas del temps, el més important és que puc assegurar que l'estimo i que no el deixaré mai sol! Al cel hi tinc àngels que van veure el Nàstic al camp de l'Avinguda Catalunya. Per ells, pels que som i pels que vindran... Gràcies a la vida, al destí, a Déu i a qui hi hagi més enllà per posar-me el Nàstic en el meu camí!
Emocions. En aquestes temporades hi ha hagut moments difícils. Com en totes les relacions. Tot nastiquer o nastiquera sap que estima realment al club quan en una derrota o fins i tot en un descens de categoria, no l'abandona. Com quan algú que estimes passa per un moment complicat, llavors el deixaries de banda? Amb un equip de futbol passa el mateix... i més quan aquest club uneix a les persones. No estàs sol, ni t'hi deixaran mai. Al Nou Estadi o als desplaçaments hi vas amb els teus o sol, però et diré per experiència pròpia que hi coneixeràs a la família nastiquera!
Records. L'ascens a Primera va ser com un regal de la vida! Màgia es respirava a Tarragona quan vam pujar a Segona l'any 2001 i el 2004! Tinc ganes de tornar a veure al Nàstic a la Categoria de Plata. Tant de bo sigui aquesta temporada, que és el Centenari de la secció de futbol! Però veieu? El que us deia abans, una altra reflexió que uneix l'amor i el futbol. Només qui s'estimi el Nàstic a les derrotes i als descensos, valorarà els bons moments d'aquest club, perquè sabrà com ha patit i com li ha costat arribar fins aquí! Com en una relació de parella, les alegries compartides es viuen el doble! Els cops durs de la vida, si tens una mà que t'agafa, que no et deixa caure, si t'abraça perquè les paraules sobren o si t'eixuga les llàgrimes i et diu que no et deixarà sol, saps que això és amor!
Onze jugadors defensen l'escut. El teu cor s'accelera amb els gols del teu equip, com quan veus a la persona de qui estàs enamorat. Potser el tens al costat durant els 90 minuts del partit i no desitges altra cosa que celebrar una victòria. Potser només perquè així saps que somriurà. Això no és egoisme, és voler la seva felicitat per damunt de la teva pròpia. És amor. Amor pel teu club, felicitat per veure a qui estimes feliç. Tampoc t'importa fer quilòmetres per animar al Nàstic, ni t'importaria fer-los per estar al costat d'algú a qui vols abraçar.. l'estimes i ja està!
Sentiments. La paraula Nàstic és un sentiment. Jo he plorat amb victòries, empats i derrotes. Derrotes que han comportat un descens.. o quedar-te a les portes de pujar de categoria. Empats com el del 3 de Juny de 2006 a Xerez, que va fer que pogués veure el Nàstic a Primera. Victòries amb llàgrimes als ulls, el més bonic de ser futbolera. Amb el pas dels anys em pregunten o reflexiono del perquè segueixo estimant tant a aquest esport, el futbol, el Nàstic. Per què segueixes si has plorat molts cops per culpa d'això? Per què t'il·lusiones o somies a la vida, si potser tot no es fa realitat i pateixes? Doncs jo sempre arribo a la mateixa conclusió. Perquè si mentre ho vius ets FELIÇ... és que val la pena! És amor i futbol. És la vida... Força Nàstic! T'ESTIMO!
 | ||||||||||
| Marsolua* |
